DEFINICIÓ DE DOLÇAINA PER XAVIER RICHART PERIS

---

La dolçaina és l'instrument propi de la música tradicional valenciana que pertany a la família dels oboès. Té unes dimensions reduïdes i una construcció cònica que junt a una gran campana Ii dóna una gran potència sonora. El domini de l'afinació es basa en un sistema de 8 orificis sense claus annexes combinat amb una controlada pressió de I'aire i de l'embocadura.

L'extensió real és del LA 4 fins el Ml 5, encara que es pot aconseguir amb gran dificultat un FA# 5. Al ser un instrument transpositor, la seua música s'escriu en Sol, essent la nota més baixa el RE situat sota la primera línia del pentagrama en clau de Sol, i la nota més alta el LA situat en la primera línia addicional dalt del pentagrama. L'àmbit de la dolçaina es divideix en dos registres diferenciats pel timbre i per la manera en què es produeixen:

1. Registre mitjà. So natural. És el més fàcil i descansat, i compren la primera octava, és a dir, de Re greu fins a Re agut.

2. Registre agut. Harmònics per pressió. És el més difícil i cansat i compren del Mi agut fins al La agut.

La dolçaina no va ser construïda per a ser un instrument cromàtic, però en l'actualitat es pot aconseguir.

Tonalitats. Les més utilitzades són Sol Major, Re Major i mi menor. De certa dificultat ens trobem amb la tonalitat de Do major i la resta de tonalitats són difícils o molt difícils.


Alteracions: Son fàcils, de sonoritat clara i potent: Do# i Re# de la primera octava. La resta son considerades més difícils.

Dinàmica. El so natural de la dolçaina és de gran potència sonora i de difícil manipulació, així que tocar naturalment implica tocar el més fort possible. Ara bé, en les tècniques actuals podem jugar amb el volum, però de manera limitada. Es pot fer un mf, tal vegada un mp, però no es pot passar ràpidament a un piano perquè dificultaria enormement l'afinació i seria extremadament cansat.

Articulació. La dicció de les notes es produeix amb l'atac de la llengua sobre la canya, si la velocitat és molt elevada cal utilitzar combinacions de lligats, ja que no es pot fer doble articulació.

Resistència. La dolçaina és un instrument en el qual Ia fatiga física i psicològica de l'intèrpret apareix ràpidament, molt més que amb els instruments de la família del metall. Al ser un instrument curt té poca resistència al pas de l'aire i demana una gran quantitat per a la producció del so. A més, la doble canya que utilitza és de les més grans i dures de la família i cal fer molta pressió sobre ella per a poder manipular el so.

 

 Diferents tipus de dolçaines

El tudell (Part metálica que fa solidaria la dolçaina amb la canya)

Canya ( Instrument de fusta per on s´introdueix l´aire per la embocadura)